dimarts, 24 de juliol de 2012

El desossat


EL DESOSSAT


A Ricardo Rodríguez Pereira

Que devions-nous héler dans la nuit sans réponse?
Âmes errantes ou transfugues d’au-delà
Tangible était pourtant l’insolite rencontre
-Nous regardions, yeux iuverts, l’ombre des ombres-
Notre odysée posthume existait ici-bas.

Jean Laugier


La línea d’horitzó exigeix tanta audàcia
com la línea d’ombra,
i semblant submissió al velam del crit,
una volta reconegut l’estranger de la rosa,
cara a cara amb la tercera edat,
aquell que s’embarcà en un esquif romput,
a la deriva,
riu roig avall,
cap a les llindes d’allò sublim,
després de llegir un haiku imaginista de l’Amy Lowell.
N’acceptà l’aposta,
i ara no se’n surt de la peça.
Al dormitori els llençols del llit desfet
duen brodats amb fil de Provença
les inicials dels morts a foc de canó
en aigües de banyera.
La caputxa de monjo renegat jau sota el coixí
en què les plomes de pavó xiuxiuegen:
Dorenlot, Dorenlot, lleva’t els mitjons.
Retalls de foscor cauen al teu cos de captaire,
els teus dits s’hi allarguen fins al toc de vellut
de trenc d’alba,
i els teus cabells es refreguen als llavis esborrallats de sutge,
encara no cosits per natura de les coses que envelleixen,
els flocs de neu al davant de la casa,
la pinyolada d’aquell tast d’espècia que alça la ferida i l’oremus,
per bé que tampoc no cal dir amb la boca tota oberta
que escoltes el cruixit continuat a l’altre costat de la porta.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012


*****

EL DESHUESADO


A Ricardo Rodríguez Pereira

Que devions-nous héler dans la nuit sans réponse?
Âmes errantes ou transfugues d’au-delà
Tangible était pourtant l’insolite rencontre
-Nous regardions, yeux iuverts, l’ombre des ombres-
Notre odysée posthume existait ici-bas.


Jean Laugier


La línea de horizonte exige tanta audacia
como la línea de sombra,
y parecida sumisión al velamen del grito,
una vez reconocido el extranjero de la rosa,
cara a cara con la tercera edad,
aquel que se embarcó en un esquif roto,
a la deriva,
río rojo abajo,
hacia los umbrales de lo sublime,
después de leer un haiku imaginista de Amy Lowell.
Aceptó la apuesta,
y ahora no sale de la pieza.
En el dormitorio las sábanas del lecho revuelto
llevan bordadas con hilo de Provenza las iniciales
de los muertos a fuego de cañón en aguas de bañera.
La capucha de monje renegado yace bajo la almohada
en que las plumas del pavo real susurran:
Dorenlot, Dorenlot, quítate los calcetines.
Retales de oscuridad caen en tu cuerpo de mendigo,
allí se alargan tus dedos hasta el toque de terciopelo
al romper el alba,
y tus cabellos se restregan en los labios emborronados de hollín,
aún no cosidos por natura de las cosas que envejecen,
los copos de nieve delante de la casa,
el ahuesamiento de aquel gusto de especia que alza la herida y el oremus,
aunque tampoco haya que decir con la boca grande
que escuchas el crujido continuado al otro lado de la puerta.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012


*****

Обезкостяването


A Ricardo Rodríguez Pereira

Que devions-nous héler dans la nuit sans réponse?
Âmes errantes ou transfugues d’au-delà
Tangible était pourtant l’insolite rencontre
-Nous regardions, yeux iuverts, l’ombre des ombres-
Notre odysée posthume existait ici-bas.


Jean Laugier


Линията на хоризонта изисква толкова дързост,
като линията на сянката -
далечна цел на всички корабни платна,
и всеки вик за свобода.

И разпознал страната,
в която никнат само рози,
лице в лице с третата възраст,
Човекът се качи на малката червена лодка
и безцелно се понесе по реката,
към прага на възвишеното,
след като прочете едно модерно хайку
на Amy Lowell.
Обзаложи се
и сега не може да излезе от сюжета на пиесата.

В спалнята,
чаршафите в кревата размотан,
са избродирани с конци от Прованса.
Инициалите на убитите от изстрели
или удавени във ваната,
са техните навярно.
Качулката на вероотстъпничката монахиня
е под възглавницата.
Шушука в нея пух от царска патица.

Доренлот,
събуй чорапите си, Доренлот.

Остатъци от тъмнина
се сипят върху тялото на просяк.
През него се протягат пръстите,
докато галят кадифето.
Разсипвайки зора,
косите ти се спират
до естествено разцапаните ти като със сажди устни,
все още свежи.

Снежинките пред къщата
изтръгват всичко изведнъж
и то се овкусява тъй,
че да изпъкне раната дълбока
и невидима.

Но колкото – толкова.

Макар че никой не подсказа,
че трябва да се вслушаш във шумоленето
от другата страна на портата.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012
Traducció al búlgar: Violeta Boncheva