divendres, 27 de juliol de 2012

Els portadors de cadàvers


ELS PORTADORS DE CADÀVERS

Aquell perfum.
Els portadors de cadàvers talen un eucapliptus,
paren la civera,
però no hi ha sant baró per a tanta llum rosada.
Els raiers baixen les aigües rabents,
la mort els aguaita riu avall com una bèstia de càrrega
que apuntalàs la davallada als inferns,
quan la destral talla les tristors de la carn escorçada
i la saba de l’arbre raja, s’escola
com una vella ferida de guerra gangrenada.
La pedra d’esmolar embruta el cel amb gargalls d’antracita,
la clivella de terra ofereix un clarió per a guarir la febre,
l’alineació espessa de la nit de fusta magolada
desafia els puntals de la lluna creixent,
el pit d’aranya vídua contra el cosset divuitenc de seda negra.
Els traginers de la riba raïmen les genives buides a l’aire,
les teranyines del petit son esquifit.
El cel els corromp la sang que espatlla el cèrcol
dels cons de sement,
aviat la lluna de dol els cobrirà de goma blava.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012


*****

LOS PORTEADORES DE CADÁVERES

Aquel perfume.
Los porteadores de cadáveres talan un eucalipto,
preparan las parihuelas,
pero no hay santo varón para tanta luz rosada.
Los almadieros bajan las aguas rápidos,
la muerte los acecha río abajo como una bestia de carga
que apuntalase el descenso a los infiernos,
cuando el hacha corta las tristezas de la carne descortezada
y la savia del árbol mana, se escuela
como una vieja herida de guerra gangrenada.
La piedra de afilar ensucia el cielo con gargajos de antracita,
la raja de tierra ofrece un clarión para curar la fiebre,
la alineación espesa de la noche de madera magullada
desafia los puntales de la luna creciente,
el pecho de araña viuda frente al corpiño dieciochesco de seda negra.
Los trajineros de la orilla enraciman las encías vacías al aire,
las telarañas del sueñecillo mezquino.
El cielo les corrompe la sangre que ahora estropea
el cerco de los conos de semillas,
pronto la luna de duelo los cubrirá de goma azul.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012


*****


I PORTATORI DI CADAVERI

Quel profumo.
I portatori di cadaveri tallano un’ eucalipto,
preparano i parapetti,
non c’è però santo barone per tanta luce rosa.
I canottieri scendono le acque in fretta,
la morte spia loro sotto rio come una bestia dicarica
che volessi appuntellare la discesa agli inferni,
quando la torcia taglia le tristezze della carne scorticata
e il succo del albero sorge, scorre
come una vecchia ferita di guerra cancrenosa.
La pietra di affilare sporca il cielo con muco diantracite,
la fessura di terra offre un gessetto per farguarire la febbre,
l’allineamento denso della notte di legno maculato
sfida i puntelli della luna crescente,
il petto del ragno vedovo davanti al reggisenodiciottenne di seda nera.
I trasportatori della riva gramolano le gengivevuote del’aria,
le ragnatele del piccolo sonno meschino.
Il cielo corrompe le loro sangue che adesso rovina
il cerchio dei coni di semi,
presto la luna di lutto le coprirà di gomma azzurra.


Pere Bessó
De Les Roses de Lancelot, 2012
Traducció a l'italià: Elisa Dejistani

Cap comentari: